4 de març 2009

LA MIRADA EXTÀTICA

Hi ha moments en que la mirada s'ens perd. Sigui perque veiem una cosa que ens maravella o perquè aquesta visió ens evoca pensaments o sensacions íntimes. En aquest darrer cas, allò que veiem es converteix en una espècie de salvapantalles que ens protegeix de l'entorn. 


Aquesta fotografia la vaig fer a la fira d'art Arco de Madrid de l'any 91 i conté un secret que la fa encara més enigmàtica: la "model" és una escultura en cera. 

Montmartre, Paris

Grande Place, Bruxelles

MNAC, Barcelona


Rosita, Marianao

2 comentaris:

  1. Cal que una obra d'art tingui l'aspecte no d'una realitat sinó d'una idea.
    Joseph Joubert (Montinhac 1754 - París 1824)
    Pensaments (1838)


    Que és el que li confereix sentit a l'obra d'art? Perquè quedem atrapats davant la mirada inert d'allò que ens representa- la model-. És possible que ens vegem reconeguts en la freda cera. Buits, inerts ens sorprendrem fins i tot, de poder semblar allò que no som.

    La vida, és fins a cert punt aquest teatre. Una escultura, en el fons, representa un temps atrapat en un espai determinat. El temps es deté davant la mirada que escodrinya i regala d'una banda, aquest efecte de serenitat lànguida dibuixada en l'expressió de l'escultura, però per altra banda ens enfronta al buit de la pròpia existència. De que està construït l'ésser humà? Som realment una carcassa o ens mou la intencionalitat, “l'ànima”?, Què esperen els espectadors al romandre durant un temps davant de la figura de cera?

    En el fons no és l'escultura el que constituïx l'obra d'art, tot i que és la que propicia el procés reflexiu, al que des de el punt de vista estètic (1) inscric com una obra d'art en si mateix.

    El públic, el fotògraf, queden atrapats en la sorpresa. L'instant eternitzat. Quan entrem a un museu, galeria, etc.,moltes vegades tenim l'expectativa que la nostra ànima quedi commocionada o que el nostre coneixement en diferents àmbits, sigui ampliat o modificat a través de la percepció de l'obra d'art. En tot cas l'espectador s'enfronta a un llenguatge estructurat, moltes vegades com discurs lineal.

    Però amb aquesta fotografia – denominen- la “la model”- ens enfrontem a tres aspectes bé diferenciats, que en conjunt, conformen un tot, una unitat estètica. D'una banda es plasma la imatge de la model, per l'altra la imatge del públic que l'observa i com tercer aspecte, el que en literatura és l'autor omnipresent, representat en la figura del fotògraf.

    Són tres intencionalitats que generen un discurs sobre la sorpresa, sobre l'inert que referencia en si mateix a la vida, amb tot ho que aquesta implica: emoció, tristesa, buit, el perible...l'etern i l'intangible, com l'ànima. Tot queda atrapat en el clic de la càmera. Un poc allò del “voyeur” que no deixa d'estar present, i això conduïx a una reflexió, sobre el que queda atrapat temps, el moment just.

    Si s'observa amb deteniment, el temps es transforma en constant en les fotografies de Manel Larriba.

    A partir del comentari anterior, sobre la sèrie de fotografies el tema central de les quals era la solitud, podem anar unint baules i parlar del tractament de la interioritat de l'individu, el seu pas gairebé anònim en diferents contextos espacials. Així, es va construint un discurs personal sobre elements de la quotidianitat del èsser humà. El moment de la solitud, l'instant que hi ha entre pas i pas de qui camina precipitat, el sentit de l'anonimat en el personatge que apareix d'esquena i a partir de la fotografia que ens ocupa, vam incorporar “la reacció humana”, fins i tot apareixen els que se surten de la fotografia: l'autor.

    A mesura que es presentin les imatges anirem definint la proposta del fotògraf.

    (1)Quant al món del pensament i a la reflexió sobre l'objecte artístic.

    Edda Quilarque

    ResponElimina
  2. Henri Cartier-Bresson definia el seu instant décissif

    (...) c'est mettre sur la même ligne de mire la tête, l'oeil et le coeur. C'est une façon de vivre.

    He passat hores i hores gaudint de les fotos de Cartier, enamorat com estic sobretot del seu treball “L'autre Chine”. Ara bé: Henri C.-B. va aplicar a la realitat el seu ull de reporter i els seus instants decissius son per tant (en general, no sempre) instants informatius o, si ho voleu, pedagògics. Sense estar en desacord amb ell, doncs, per a mi l'instant decissiu, aquell en el que jo HE DE FER la foto, és aquell en el que la meva consciència és capaç de copçar el potencial de l'espectacle i, tanmateix, fer tan palesa com sigui possible la meva subjectivitat. Intento fugir del caràcter documentatari – pedagògic que sovint ofega els registres fotogràfics. Per a mi, la mera congelació de l'instant té poc interés. La fotografia és una disciplina que ens permet copsar la realitat de manera imperfecte i tot intent de neutralitat és pervers. La imperfecció del medi – i el seu coneixement i control - procura al creador un valuós espai de llibertat. El moviment, el desenfoc, el desencuadrament, el grà. el contrast vs. la suavitat, la gradació vs. la duressa... són els elements que més m'interessen. La fotografia congela un instant, però d'alguna manera procuro que aquest instant registrat em procuri inquietuds que el facin transcendent. En certa manera, em revolto contra l'eina que tinc a les mans, capgirant les seves imperfeccions al meu favor. Per a mi, la fotografia és més que una opinió: és el reflex de la meva forma de mirar i, per tant, de viure. Gràcies pel teu comentari, que s'em fa molt valuós.

    ResponElimina