30 de des. 2008

Guggenheim Bilbo


22@, Barcelona


22@,Barcelona


22@, Barcelona


Musée du Louvre, Paris

2 comentaris:

  1. La solitud

    Un dels temes que va tenir gran atractiu, sobretot a la pintura nord-americana dels anys 40, va ser el tema de la solitud i l'aïllament de l'individu. Una referència important podem trobar-la en Hopper ,qui va presentar, el lloc públic com un dels flancs principals, en els quals la trilogia “ànima-home-societat” es va fer més patent, i on l’incomunicació va jugar un paper important.

    Però, on es troba realment aquest estat? A l'espectador? A la pròpia urdiembre humana que s'amaga en les grans urbs fins a desaparèixer?.És probable que existeixin múltiples resposta però no és la meva intenció trobar-les, el que sí considero important, és destacar alguns aspectes semàntics que poden contribuir a concatenar una sèrie d'elements presents en les fotografies de Manel Larriba, que expressen, i que serveixen de fil conductor en el desenvolupament d'un tema que no ha perdut vigència: La solitud producte de la desindividuación, entesa aquesta, no des del punt de vista que col•loca a l'individu en el límit de la conducta antinormativa, sinó més bé, aquella que duu a l'individu a la dissolució de la unitat psico-física, com una derivació del sistema social en la qual es troba l'individu. En la sèrie de fotografies, que es presenta en aquesta primera aportació del fotògraf, és possible concatenar cadascun d'aquests elements, solitud, anonimat i incomunicació. Seguint l'ordre en el qual es troben col•locades, faig referència a les pertanyents als grups “Musée du Louvre, Paris”, Bilbao, “Museu Guggenheim”, “MNAC, Barcelona”, “Aeroport de Bilbao”, “Aeroport de Bilbao, l'espera”, “Accés a Caixaforum, Barcelona”, “Una cafeteria al Born” i a l'última foto del bloc, en la qual es fa referència al text de Pau Riba, "Cadaqués, cada volta que et miro

    que amarga qu'ès la meva sort !

    Quan et veig, amor meu impossible,

    sento maleïr-te de tot cor “

    Quins són els elements iconogràfics que fonamenten la concatenació semàntica de l'expressat anteriorment?. En primer lloc, la presència de persones que es desplacen, seguint un itinerari preestablert, individus que transiten “desenfocats”en el seu recorregut per les sales d'un museu, l'ombra individual que suggereix , reprenent la idea Barthiana, que “allò que té ombra, és allò que duu intrínseca la vida i la mort”, en aquest cas aixafada per l'espai arquitectònic i finalment, tres individus en absoluta solitud, enfrontats a espais naturals o a espais urbans, que compleixen la mateixa funció que el difumino en les mans d'un dibuixant. Finalitzo citant a Roland Barthes …”la fotografia només adquireix el seu valor ple amb la desaparició irreversible del referent, amb la mort del subjecte fotografiat, amb el pas del temps...”.

    Edda Quilarque

    ResponElimina
  2. Gràcies, Edda, per aquest comentari tan erudit. Em quedo amb la cita final de Barthes, que expressa molt bé una de les meves principals motivacions a l'hora de fabricar imatges

    ResponElimina